Veus? Un temperament

De com la Blancas torna a demostrar el seu temperament. Gran Teatre del Liceu, 26 de juny

Els gens alguna cosa hi deuen tenir a veure. Ángeles Blancas Gulín és magnètica: només de sortir a l'escenari un no pot deixar de mirar-la. No hi ha dubte que com a cantant no és tan bona com la Stoyanova (no deixa anar aquelles notes de gran classe ni té un registre agut especialment sòlid), però, com deia, la Blancas posa els pèls de punta unes quantes vegades al llarg de la funció i no dubta a donar tot el que pot donar i més (això a vegades la porta a descurar una mica el gest de les mans durant les àries). Però, esclar, ella sola tampoc podia acabar d'aixecar la funció (prova n'és que el senyor Tribó s'ha fet un fart de cridar).

Albert Montserrat sembla el clar exemple de veu mal resolta, emissió forçada i nasal. A més a més, al llarg de la funció s'ha oblidat unes quantes vegades del text; no crec que, a diferència de la Blancas, tingui el paper gaire interioritzat. Stefano Antonucci (Miller) encara no ha decidit si canta de baríton, tenor o soprano (i l'home té ja una certa edat!). Riccardo Zanellato (Walter) i Pavel Kudinov (Wurm) ho tenen una mica més clar, però no passen de correctes baixos de segon repartiment. Notable la Federica de Nino Surguladze i res a dir de la Laura d'Itxaro Mentxaka (subtituta de Petia Petrova) ni del Vilatà de Josep Fadó.

El cor no ha tingut els petits i comprensibles desajustos del dia de l'estrena. Com ja és norma de la casa, a mesura que avancen les funcions, l'orquestra va sonant més empastada, sota de les ordres d'un molt convincent Maurizio Benini. La cursilada de Gilbert Deflo no es mereix més comentaris que els de l'altre dia.

Veus?

De com la Luisa Miller liceística no ha defraudat les expectatives de fracàs (Krassimira Stoyanova a part). Gran Teatre del Liceu, 19 de juny

Fer judicis a priori té els seus riscos, però aquesta vegada, tal com diria el mateix Miller, fu giusto il mio sospetto. La protagonista de l'òpera era l'única que oferia unes certes garanties. Al primer acte Krassimira Stoyanova ignora del tot els picats que hi ha escrits (ho canta tot legatto), però ja al concertant deixa anar unes frases de gran categoria (tot i que en molts moments no es va esforçar gens per fer-se sentir). Al segon acte és on es troba a faltar una veu més densa i spinto, i ella tampoc no ho acaba de saber suplir amb altres recursos. Arribats, però al tercer acte, el paper s'acosta més a les seves possibilitats i ens serveix una Luisa de gran volada lírica.

Aquiles Machado, en un estat més acceptable que als Contes de Peralada l'any passat, no ha esguerrat del tot la funció (com ho hauria fet La Scola). L'emissió de la veu, sobretot a la zona aguda, és estrangulada i la projecció del so és pobra (en definitiva, un veu mal resolta). Em pensava que l'escena del segon acte (la més coneguda de l'òpera) seria un horror, però encara se l'ha sabut treure de sobre amb força dignitat, però no per això amb gràcia i poesia. No tinc cap dubte que Marcelo Álvarez ho hauria fet infinitament millor (o també Ramón Vargas o Roberto Aronica). El Miller de Roberto Frontali segueix la mateixa línia: problemes per cobrir la tessitura i treure suc de les grans frases verdianes (encara que no arriba a desmerèixer del tot les intervencions de conjunt). Giacomo Prestia segueix amb els seus particulars problemes d'emissió, però que aquesta vegada s'han vist agreujats per un caracterització nul·la del personatge. Tots plegats podrien aprofitar per demanar quatre consells a Samuel Ramey. El baix, EL BAIX, nordamericà -a diferència de la Manon de l'any passat aquí està audible- no pot controlar de cap manera un vibrato acusat pels anys, però la manera com col·loca la veu i diu les frases és un goig i un model. Finalment, tornant a la divisió femenina, la Federica d'Irina Mishura ha tingut força empenta vocal, però, esclar, al costat d'Aquiles Machado, poca cosa podia fer.

Pel que fa a les forces estables de la casa estem a les de sempre. El cor ha respost correctament (malgrat alguna intervenció fora de lloc dels homes al segon acte), però amb l'orquestra no hi ha maneres: una patxanga. I la culpa no és de Maurizio Benini! La seva direcció musical és rigorosa, en l'estil, atenta amb els cantants, tempi vius, però no en excés, bon ús dels silencis,... però, esclar, en una obra que demana veus, si no n'hi ha...

La producció provinent de l'Opéra National de Paris i que signa Gilbert Deflo, digue'm-ho clar, és una caqueta. L'escenografia fusiona (o ho intenta) espais interiors i experiors, sempre amb el fons a l'estil de Friedrich, pretén plasmar el Sehnsucht (que és una bona paraula per descriure els sentiments de Luisa), però al capdavall la cosa no porta enlloc, més que trametre l'espectador a un espai cursi i repipi, de gust afransesat i massa allunyat de la "sensibilitat" actual. Això seria disculpable si el moviment escènic estigués enfocat a donar crediblitat i entitat teatral a l'acció, però és estàtic en excés (sobretot pel que fa al cor) i només pretesament contingut. Si aquest muntatage, però té alguna virtut és que deixa cantar sense gaire entrebancs, que és el que haurien d'haver fet els membres del repartiment: cantar.

PS: El dia 26 veuré el segona repartiment i, en principi, caurà la crònica corresponent. El dia 28 hi ha retransmissió per Catalunya Música i el dia 1 per RNE-C.

Josep Carreras, des de l'emoció (7)

De com el Liceu es rendeix de nou als peus Josep Carreras. Gran Teatre del Liceu, 17 de juny

No val la pena negar-ho: Josep Carreras fa molts anys que vocalment està acabat. Cantar òpera no crec que ho pugui fer mai més (passa greus dificultats a partir de notes només mitjanament agudes). La part central de la veu, però, manté el timbre i el color pràcticament indemnes. En tot cas, el que de totes totes conserva Carreras és una dicció cristalina (la majoria de peces que va cantar jo no les coneixia i en totes elles entenia la major part del text) i un fraseig commovedor. Ja voldrien molts tenors de 35 o 40 anys cantar com ell.

Aquest recital, sobretot a les propines (que TV3 només va emetre parcialment, substituïdes per una anodina entrevista amb el senyor Mataboscos), va traspuar emoció, una emoció que el públic va respondre també amb emoció, per celebrar un gran artista que qui sap si no s'acomiadava del Liceu. Doncs això: Moltes felicitats per 50 anys de vetllades inoblidables i irrepetibles.

PS: En els propers dies intentaré penjar una gravació completa del recital.

Josep Carreras, des de l'emoció (6)

Ja per acabar, i després que ahir tingués lloc l'assaig general de la Luisa Miller que veurem a partir de dijous, us deixo un tastet verdià. Primer el duo Dio, che dell'alma infondondere amb Piero Cappuccilli, en la mítica gravació de Don Carlo sota la direcció de Herbert von Karajan a Salzburg. Tot seguit sentim el recitatiu i ària de Luisa Miller.

Però ja sabeu que avui és el gran dia, el dia en què de debò celebrarem l'artista que ha estat (i que segueix essent) Josep Carreras. Aquí teniu, doncs, una petita mostra del que potser es convertirà en una de les propines d'aquest vespre al Liceu. I si algú no té entrades, que no es preocupi, que ho podrà sentir de moltes maneres.

Josep Carreras, des de l'emoció (5)

En la cinquena entrega d'aquest homenatge no em puc estar d'emparallar Carreras amb Katia Ricciarelli. Els sentim cantant el duo del primer acte de Lucia di Lammermoor, i després Carreras sol en l'ària final. Suposo que és ella qui fa que canti amb més ardor que mai. És un enregistrament de l'any 82 a Bregenz.

Josep Carreras, des de l'emoció (4)

Continuant amb les dives de Josep Carreras no ens podem oblidar de Montserrat Caballé, ja que a part de formar una extraordinària parella artística la Caballé va jugar un paper important en el desplegament de la carrera internacional del nostre tenor. De papers junts en van interpretar moltíssims, i el Liceu en va ser testimoni tantíssimes vegades. L'any 80, l'any després de la magnífica Andrea Chénier, s'hi van trobar per fer una Bohème. Veiem-ne dues petites mostres: Che gelida manina i O soave fanciulla.

Josep Carreras, des de l'emoció (3)

Una altra de les dives, en aquest cas soprano, que va compartir escenari sovint amb Josep Carreras va ser Mirella Freni. L'any 93 es van reunir al Liceu per cantar unes fincions memorables de Fedora d'Umberto Giordano. Escoltem Amor ti vieta i la mort de Fedora de la mà d'aquests dos grandíssims artistes, mestres tots dos del fraseig.

Josep Carreras, des de l'emoció (2)

Una de les interpretacions més cèlebres de Josep Carreras és segurament el Don José de la Carmen bizetiana. Us proposo sentir l'ària La fleur que tu m'avais jetée. Vull destacar, a pesar de la dicció francesa no sempre impecable, la calidesa i la intensitat amb què diu cada paraula i la credibilitat que això atorga al personatge. La primer versió correspon a un concert a Tòquio l'any 84, on sentim un Carreras en plenitud de facultats i amb un timbre bellíssim. A la segona versió, en canvi, es nota un cert desgast de la veu, però el delicat atac en pp del si bemoll -seguint estrictament la partitura segons el consell de Karajan i en contra de la tradició-, la generositat del fiato i la impressionant química amb Agnes Baltsa, la converteixen en una gravació de primer ordre.

Tòquio, 1984

MET, 1987

Josep Carreras, des de l'emoció (1)

El 3 de gener de 1958, amb 11 anys recent complits, Josep Carreras va pujar per primera vegada a l'escenari del Liceu per cantar el paper de Trujamán del Retablo de Maese Pedro al costat de Manel Ausensi. Poc després, el dia 31, va cantar un petit paper a la Bohème de Renata Tebaldi (que el jove Carreras havia pogut sentir l'any anterior com a Aida - Carreras ha estat sempre un gran aficionat a la lírica i adicte a Giuseppe Di Stefano: amb 14 anys ja va tenir el primer abonament i freqüentava les famoses "cues de general").

Després d'aquest prematur debut es va haver d'esperar fins l'any 70 perquè Carreras es tornés a presentar al Liceu, aquesta vegada, però, ja com a tenor. Ho va fer com a Flavio de Norma amb Montserrat Caballé, Fiorenza Cossotto i Mario del Monaco, i com a Ismaele al Nabucco. I a la temporada següent es va produir ja el GRAN debut com a Gennaro de la Lucrezia Borgia flanquejant de nou Montserrat Caballé. A partir d'aquí el salt a la carrera internacional va ser relativament fàcil. Parma, Londres, Milà, Nova York, París, Viena, Edgardo, Alfredo, Duca, Riccardo, Don Carlo, Rodolfo, Pinkerton, Cavaradossi, Don José, Calaf, Enzo, Chénier, Sly, etc. etc. Així, l'any 76 es va convertir en un dels tenors "més utilitzats" per Herbert von Karajan, tant al Festival de Salzburg com en multiplíssims projectes discografics en estudi. Després va venir la desgraciada leucèmia, els Tres Tenors, la Fundació etc. etc. fins avui, ja pràcticament retirat de l'escena operística.

Josep Carreras mai no ha estat el tenor amb més veu, amb més aguts, amb més tècnica, amb estil, amb la carrera més llarga, amb el repertori més cuidat; no, Carreras, si d'alguna cosa ha estat (i és) mestre de mestres, és en una expressivitat, una dicció i un fraseig capaços de transmetre els sentiments més profunds i de remoure els replecs del nostre cor. Dimarts de la setmana que ve, en podrem gaudir una vegada més i celebrarem aquest artista en el temple operístic que tantes vegades l'ha acollit, la primera ja fa més de 50 anys.

Hoiotoho tutti!

De com hem pogut sentir al Liceu una excel·lent Walküre (a pesar de les pífies dels músics de l'orquestra). Gran Teatre del Liceu, 28 de maig

És senzillament impressionant sentir com un home que ho ha cantat tot al llarg d'una dilatadíssima carrera segueix amb 67 anys (o més) exhibint una emissió solidíssima, un cant de gran noblesa i amb tota la carn a la graella: estem parlant ni més ni menys que de PLÁCIDO DOMINGO. La seva interpretació de Seigmund és, doncs, admirable (especialment a l'anunci de la mort). Això no treu que arriba al final del primer acte un pèl cansat i que al llarg de la funció hi ha alguna o altra defallença.

Al seu costat teníem una de les grans wagnerianes (si no la gran wagneriana) de les últimes dècades. La Siegliende de WALTRAUD MEIER ha estat, encara que els seus recursos vocals comencen a minvar, tot sensibilitat, tot intel·ligència, tot art (impressionant la manera com recollia els leitmotive en la línia de cant!). Més glorioses (encara) han estat les breus Entervencions de RENÉ PAPE com a Hunding. em constava per les gravacions que havia sentit que era molt bo, però no em pensava que ho fos tant (el paper no es pot cantar millor) i que gaudís d'una veu tan voluminosa i tan ben projectada. Esperem que el Teatre -més enllà del Rèquiem verdià de l'any vinent- el sàpiga fidelitzar, perquè tenim en ell de ben segur un gran Gurnemanz, Boris, etc. etc.

A un segon pla, però amb molt bona nota, teníem la Brünnhilde d'EVELYN HERLITZIUS que ha cantat amb molt bon sentit dramàtic tota la funció i superant les moltes dificultats que la partitura li depara. Tot i així, i encara que la veu és voluminosa, no és en absolut una dramàtica, cosa que l'obliga a forçar massa vegades la veu: el so perd consistència a la zona aguda i surt una mica massa forçat als greus. No fa patir, però no sé si podrà aguantar aquest repertori gaire temps. Una cosa semblant passa amb el Wotan simplement correcte d'ALAN HELD, tot i que s'evidencia un carisma més limitat que la Herlitzius. Tampoc no ha estat malament la Fricka JANE HENSCHEL, fora d'algunes notes oscil·lants en excés. Correctes també la sèrie de Walküren a pesar dels galls i crits que han deixat sentir.

SEBASTIAN WEIGLE ha servit una Walküre d'una delicadesa i sensibilitat extrema (mit empfindsamer Zärtlichkeit, que dirien els alemanys), amb una exposició temàtica i uns balanços -sobretot a l'adéu de Wotan- que tallaven l'alè. També és cert que Weigle ha optat per uns tempi més lents (molt més lents), menys decibels i un so menys heroic del que estem acostumats, cosa que sens dubte afavoria -potser massa i tot- els interessos dels solistes. Una altra cosa és que l'orquestra, tal com passa sovint, ha tingut una resposta pobre amb desafinadetes, desafinades i desafinadasses, i tot sovint fent cas omís de les indicacions del mestre. En qualsevol cas, això no justificava en absolut les protestes que quatre gats han brindat a la direcció musical, i menys quan es tracta d'un senyor que al llarg de les temporades que ha estat a la casa ha demostrat que coneix -i molt bé- l'ofici; unes protestes que per cert -em consta- han ofès terriblement Waltraud Meier i René Pape, que han marxat ràpidament del teatre sense fer acte de presència a la recepció del Saló del Miralls. Els que han protestat que s'ho pensin...

En resum, una versió consertant molt disfrutable (i segur que dissabte encara ho serà més). Potser sobraven l'anar d'aquí enllà d'alguns solistes (sobretot del nostre Siegmund), però els decorats ni falta que feien! Hoiotoho tutti!!!